Erasmus +

Després de compartir moltes experiències junts, l'acollida i les activitats de l'Erasmus+ han arribat a la seva fi. Ens han visitat del 10 al 14 de desembre. Gràcies a tots i totes per col·laborar-hi tan intensament!

CARTA OBERTA: Somriures i llàgrimes d'un matí de dissabte

Ja han vingut i ja se n’han anat. Que de pressa ha passat la setmana! Mares, pares i estudiants fan adéu amb la mà al grup de Dinamarca, que respon des de l’andana a punt de pujar al tren. Són els darrers a marxar. Estem tots molt contents, però se’ns escapa alguna llàgrima. “Es podrien quedar una setmana més”, diu una mare.

Sí que s’ha fet curt, al capdavall. No ho semblava pas el diumenge que van arribar, sense cap incident a part d’un avió endarrerit dues hores. Si fa no fa, tot el dia viatjant per venir a l’Ametlla des de cinc llocs diferents i llunyans. L’objectiu, treballar en comú al voltant d’un tema d’actualitat: els immigrants i refugiats i el seu acolliment a Europa

Dilluns, entre parlaments, presentacions, música i un esmorzar deliciós cortesia de l’Ajuntament, se’ns va aparèixer l’Eugeni Xammar en persona! Va entrar pel pati de butaques, va pujar a l’escenari i, amb aire tranquil i pausat, ens va explicar la seva vida d’emigració i exili al segle XX, que té força a veure amb les vides d’emigració i exili del segle XXI.

Quin fred feia a La Garriga dimarts al matí! Després se’ns va glaçar el cor al Refugi de l’Estació, sentint els udols de les alarmes, les explosions de les bombes en tocar terra i les converses angoixades de la població civil, patint per les seves vides, les seves famílies, el seu futur... El gener del 39 el 70% de la població de La Garriga eren refugiats d’altres zones de la Catalunya i Espanya republicanes. Ja a l’escalfor del Centre de Visitants, ens varem posar en el lloc de l’altre i varem comprovar que els conflictes poden tenir solució si hi ha voluntat de trobar-la.

La tarda també va començar al passat, el Centre Cultural del Born i les restes de la Barcelona de 1714. Passant pel Fossar de les Moreres, Santa Maria del Mar, la Plaça de Sant Jaume i la Catedral, els carrers del Barri Gòtic ens van menar de cop al present. Al carrer de Sant Pere més Baix hi ha un casal de barri autogestionat on varem conèixer tres persones que han hagut de deixar els seus països per poder exercir la llibertat d’opinió, expressió o orientació sexual. Sorprenent, o potser no tant?

Dimecres, a meitat de setmana, va ser dia de pausa i distracció: matí d’esport a l’Illa Activa, dinar a Can Camp i tarda lliure.

Sembla ser un dels museus més desconeguts, potser per la seva situació, just sortint de la ronda litoral entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Ocupa una antiga casa senyorial que avui dia estaria molt desplaçada. És el Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), i el seu personal, en contrast amb el dijous rúfol i plujós, ens rep amb calidesa i entusiasme. El Jordi és el guia que tots voldríem tenir: en sap molt i ens fa riure amb el seu personal CatEnglish.

Barcelona també té els seus must, i a la tarda fem una visita molt més típica: el Temple de la Sagrada Família, la sisena atracció turística més visitada del món. Per la gent que hi ha avui, però, no ho diries: caminem amb prou comoditat per poder apreciar l’amplitud i magnificència dels espais que va imaginar Gaudí.

Arriba l’hora de recapitular tot el que s’ha fet. Els grups de treball acaben de filmar i editar els vídeos que s’han establert com a objectiu de la setmana. Ja és divendres i el temps s’esgota, però a mig matí fem temps per baixar al gimnàs a ballar amb la Raquel de francès, que sap tots els passos de tots els balls de Catalunya i, a més, convenç tothom de que ho provin. És el que diríem cultura popular activa. Hi ha un fotògraf del 9Nou buscant la millor imatge per un article que sortirà dilluns. Al final del matí, a l’atapeïda Aula de Música/Mediateca hi ha vídeos acabats i alguns que encara no.

A la tarda, la tradicional festa de comiat amb el DJ Suli, un ex-alumne molt conegut i ben rebut pels actuals. Tothom hi ha posat el coll per enllestir la decoració, i els estudiants han portat menjar típic dels seus països i les truites de patates que tan bé fan els pares de l’Ametlla. Com a final de festa, aquests visitants del nord tan forçuts trinxen un tió a cops de bastó.

Dissabte alguns ens llevem ben d’hora ben d’hora i a les 10 del matí s’ha acabat tot plegat. Ja són fora i ens sentim una mica buits per dins. El bé, però, ja està fet, i tots els amics estan connectats per whatsapp, instagram, skype, etwinning i tot els mitjans i aplicacions que us pugueu imaginar. Si no es treballen aquestes amistats no serà per falta d’opcions. Com deia la darrera cançó d’ahir, ho tenim tot de cara per tal que puguem ser Amigos para siempre.